El que queda del límit
L’horitzó es desdibuixa amb el dibuix dels núvols; s’entreveu entre l’espai d’ells, però ja no és línia: és volum d’aigua reflectida a l’horitzó.
Bona nit, gent guapa. Porteu-vos bé, o no!
Davids, per triar
Els catalans tenim la sorruda mania de mirar sempre el passat i acabar-nos maltractant. Som tan crítics, tan pessimistes, tan patidors, tan generosos, tan bons perdedors, que entre queixes, egos i baralles polítiques (in saecula saeculorum), sovint ens perdem.
Quan em miro cansada, enfonsada, entrebancada, penso que, tots plegats, ens hem tornat com en David di Michelangelo.
Mireu-vos-el!, va!, mireu-lo bé: tot li cau! Tan formós i bonic ell, sí, però pansit! Com pot anar un home així pel món?!
Doncs així ens veig. Fa riure, oi? (A mi gens)
Fem passes, les que siguin. I mentre es posen d’acord (cosa que seria un miracle), seguim parlant en català. No, 21 dies, no, sempre.
Ajudem-nos entre nosaltres (cosa que tampoc passa) i no ens quedem com aquell David petrificat, estàtic, blanc, fred i gens despentinat.
Us diria que som un poble amb essència, que lluita, mal perdi; que s’aixeca, mal caigui. Un poble, a la fi, que no pot ni hauria de voler defallir.
Jo vull ser en David que guanya en Goliat, i no un David de pedra.
Bona nit, gent guapa. Porteu-vos bé, o no!
La porta
A vegades, a la vida, tens la sensació que les coses no arriben mai. Que no et faràs mai gran. Que mai tindràs prou anys—els suficients, vull dir. I un dia, sense avisar, la vida et posa davant d'un mirall i et passen tots de cop.
Aquesta sensació la vaig tenir fa poc. Recordava perfectament quan, anant a l’institut, cada dia veia com s’obria la porta d’un bufet d’advocats, just davant. Em despertava curiositat aquella gent ben vestida que hi entrava, mentre jo passava amb la motxilla ben carregada.
Em mirava la porta amb tendresa; era preciosa, però no l'havia pogut creuar mai.
Un dia, no fa gaire, em van oferir comprar aquella casa. De cop, totes les sensacions que havia notat mirant la porta em van caure a sobre.
Aquell dia la porta es va plantar davant meu, com aquelles coses que creus que no arriben mai.
Ara hi visc.
Ara sóc jo, qui l'obre cada dia.
Bona nit, gent guapa. Porteu-vos bé, o no!
La pasta
Avui he anat a comprar-me cremes. La senyora de la botiga m’ha promès que relaxaven, hidrataven, rejovenien i em preparaven per a l’estiu, que ja tenim a sobre. He arribat a casa disposada a provar-les totes, i encara ara vaig amb la cara plena d’una d’elles.
Així que amb cara blau intens (la pasta), del mateix color que tenia el cel d'aquest matí, us planto cara amb aquest escrit perquè pugueu plantar-me cara vosaltres pel "pastelot" escrit 😉
(Nota lingüística: "pastelot" és col·loquial. Pastada no era, i pastereta tampoc.)
KPI del dia:
KPI Personal: ✅
PPI (Pastelot Performance Indicator): ✅
I ara, mentre em trec la pasta de la cara, no oblideu plantar-me cara: teniu 15 minuts!
Per si no hi sou. Bona nit, gent guapa