Botifarra Vs. Pòquer. Joc d'asos.

El joc dels catalans, també n'és l'essència.

La “botifarra”, el joc de cartes català per excel·lència. Pocs no l’hauran vist jugar, i/o hauran sentit les dites associades a aquest joc, “sortida de cavall, sortida d’animal”, “la botifarra és un joc de muts” o “de manilla no sortiràs si no tens el rei o l’as”. O han vist jugar al “truc”, retruc, o al “canari”, “si al canari vols guanyar no t’has de cansar de passar”, o al “fill de puta”, aquest no té mai dita (potser no li cal).

La Botifarra es pot jugar, obligada, lliure, i una variant gironina, que anomenen obligada “amb carrego”. Només cal posar-se d’acord de com jugar-la abans de començar.

Un joc amb equip on caben les discussions, evidentment, això sí, després d’haver jugat la mà. Recordem que és un joc de muts.

Una mà jugada sense crítica posterior no té cap mena de gràcia, curiós, oi?

Amb visions diferents per a cada dat i que provoca en els jugadors una anàlisi contínua del que fan uns i altres i com poden guanyar la partida, ensenyant, pas a pas, el joc, que l’atzar ha posat a les seves mans.

Un joc on no cal posar diners. Un joc basat en la lògica i sobretot, sobretot matemàtic. Aquí sempre dos i dos fan quatre i no es permet l’engany. L’engany no ajuda a guanyar la partida, enganya uns i altres i, desfà completament el joc. Un joc que et fa estar concentrat en el que fas, no pots despistar-te. No ajudaries al company. No pots anar a jugar només les teves cartes; has de jugar les teves i les del company, salvar les teves i les del company.

Tot un món, tot un estil de vida. Un joc que fins i tot posa de manifest la manera de fer dels catalans al llarg de la seva història. Un joc amb localismes, que han hagut de ser generalitzats, com la llengua, per poder jugar amb la resta de comarques catalanes. Un posar-se d’acord, cosa gens fàcil. I un joc on l’atzar està reduït al repartiment de 48 cartes que juguen a com es compon en aquell moment la realitat de la mà i, jugar-la de la millor manera.

Seria difícil explicar la botifarra ja hi ha llibres que ho han fet, però tampoc tothom hi està d’acord. Aiii ! l’esperit crític dels catalans, el perfeccionisme, les ganes de fer la feina sempre ben feta i impecable.

La raó, el raonament és el que juga en la botifarra. Si surts de qualsevol carta sempre has de tenir el perquè preparat. Si el company considera que no has fet bé et demanarà explicacions i millor tenir-les, així quasi sempre són acceptades o si més no, defensables.

La manilla (el 9) és la carta més valorada en aquest joc, junt amb l’as i el rei. Però, si es juga bé, les cartes més baixes, com el dos, el tres, i fins al vuit, es poden menjar en qualsevol moment les manilles.

A veure si aprenem a jugar-la tots i bé. I recuperem costums catalans que sempre ens ensenyen com superar manilles, reis i asos.

No vulguem jugar al Pòquer. No tenim caràcter per això. Qui hi juga ho fa per desconeixement absolut de què és per excel·lència Catalunya. La botifarra.